Més de setanta any han esperat els devots de l’òpera barroca que acostumen a anar al Liceu per poder veure de nou Dido i Aeneas, que Henry Purcell va crear fa 300 anys. Però ha valgut la pena esperar, perquè potser no es podia haver fet res més meravellós. Una petita orquestra francesa de dotze instrument, Les Arts Florissants, dirigida per William Christie, gran especialista en música barroca. I una coreògrafa granadina, Blanca Li, que fa la direcció escènica i coreogràfica amb mitja dotzena de magnífics ballarins. Meravellós Dido i Aeneas, deia, per la seva emotivitat, per l’elegància escenogràfica, pels cossos desesperats i apassionats dels ballarins que ens mostren, com diu la coreògrafa, tot allò que el llibret i la música no arriben a explicar.
La història ens parla de l’amor desgraciat entre la reina de Cartago i el rei de Tròia. Amor i pèrdua, traïció, suïcidi… Amb l’esperat i immortal Lament de Dido a la tercera part, que no pot suportar la pèrdua d’Aeneas, obligat pels deus – en aquesta versió, per bruixes – a marxar a la guerra.
L’espai escènic és íntim i càlid, compost de vels translúcids i superposats que juguen amb la llum i les ombres. L’orquestra de cambra queda a l’esquerra, mentre que els tres cantants protagonistes estan sempre damunt d’unes peanes, com si fossin escultures que els mateixos ballarins i cantants del cor desplacen. Els ballarins, són, doncs, com una prolongació dels cantants, la seva ànima, la que expressen amb el cos les passions terrenals. Ballen damunt d’una fina capa d’aigua per on juguen, llisquen i es rebolquen. I tot es barreja: el cor, els cantants, els ballarins.
Remember me… canta Dido mentre mor amb un pianissimo que sembla impossible de treure i de sentir. Però se sent perquè el públic ni respira. I ens quedem corpresos i extasiats de tanta bellesa: per la partitura que ja coneixem, però aquí és d’una finor extrema, per la veu de Kate Lindsey atrapada dalt de la peana, i pel moviment de la ballarina, que en un segon nivell, a terra, és la que expressa amb el cos l’amor i la pèrdua. L’inevitable mort.
Isabel Olesti